Bon dia amics,
El primer tema que hem tractat a la assignatura de "Habilitats Comunicatives en Contextos Multilingües"s'anomena "Contacte de llengües: Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística", on la professora amb la participació activa de nosaltres (l'alumnat) va explicar els primers conceptes bàsics sobre la llengua i que era l'ús lingüístic.Bé, sense enrotllar-me més, vaig a l'important.
Els conceptes que donarem van ser:
- Sociolingüística
- Monolingüísme i tipus
- Llengua Minoritzada
- Llengua Minoritària
- Bilingüisme i tipus
- Diglòssia
- Procés de substitució lingüística
- Normalització i Normativització
A més per a facilitzar-nos la feina la professora ens va donar un prezi on estava tota la informació necessària per a poder complementar les definicions i explicacions. Açí ho deixe l'enllaç per a qui vulga, puga també investigar i aprendre amb la informació.
https://prezi.com/uftdwkzttr1e/contacte-de-llengues-bilinguisme-diglossia-i-substitucio-linguistica/
- els àmbits d'ús d'una llengua
- el territori on es practica
- les varietats lingüístiques més usades
D'una banda, el coneixement d'altres llengües, a més de la pròpia, possibilita la comunicació entre
els pobles. D'altra, com no hi ha tants estats al món com llengües, la
situació més habitual és que dins d'un mateix estat convisquen diverses
llengües.
De totes maneres vos vaig a posar un xicotet resum de cada un dels conceptes anomenat anteriorment.
La sociolingüística és una disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua. Analitza l'ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu
context social. A més, investiga les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural
on es practica i existeix. Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en EL PROCÉS DE LA COMUNICACIÓ:
context social. A més, investiga les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural
on es practica i existeix. Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en EL PROCÉS DE LA COMUNICACIÓ:
- els àmbits d'ús d'una llengua
- el territori on es practica
- les varietats lingüístiques més usades
- la categoria (social, ideològica, edat, sexe, professió,..) del seus parlants
- els temes que es tracten
- el context en què es realitzen les comunicacions
- les intencions i la manera (oral, escrit,..) dels qui practiquen la comunicació
El monolingüisme és l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat. Aquesta situació és clarament excepcional, si tenim en compte que les 6.000 llengües que es parlen al món estan repartides en uns dos-cents estats. No hem de confondre monolingüisme estatal amb l'acceptació d'una sola llengua oficial:
cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia... Aquests
estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres
cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant
d'una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una
sola història...
Podem afirmar, doncs, que el monolingüisme és una situació estranya, és l'excepció, i la norma general és el plurilingüisme. Aquest contacte de llengües pot manifestar-se i resoldre's de manera distinta en cada societat i és això el que haurem d'analitzar. El concepte de llengües en contacte va ser difós l'anys 1953 per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats.
Existeixen dos tipus:
El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.
El monolingüisme social es produeix quan en el context d'una determinada societat s'usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.
El monolingüisme social es produeix quan en el context d'una determinada societat s'usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.
Les llengües minoritàries tenen un nombre reduït de parlants. En el context europeu es consideren llengües minoritàries:
- català (11 milions)
- suec, búlgar (10 milions)
- danés (6 milions)
- noruec, finlandés (4,5 milions)
- albanés, eslovac (6 milions)
- lituà,(4 milions)
- letò, macedoni, tàrtar, occità (2 milions)
- bretò, sard, èuscar, eslové, gaèlic...
La llengua minoritzada és aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.
Bretó, gal·lés, occità, català, èuscar, sard.... són llengües minoritzades. No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada (Alemany a l'Alsàcia, el castellà a Puerto Rico).
Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per oposició a trilingüisme, quatrilingüisme...)
Aquesta definició tan àmplia ha provocat que aquest terme s'haja aplicat a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la sociolingüística. Aquest terme s'ha anat aplicant amb diverses accepcions. Han estat diverses les disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...) que han participat en l'intent de definició.
Però, és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic. S'ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en la realitat.
S'ha parlat de diferents classes de bilingüisme:
La interferència lingüística són canvis en l'estructura d'una llengua motivats directament per la influència d'una segona llengua. En situacions de substitució lingüística la interferència l'exerceix la
llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada.
- INTERFERÈNCIA FÒNICA: La introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXeIIons] i la no distinció entre essa sorda i sonora.
- INTERFERÈNCIA LÈXICA I SEMÀNTICA: és la part més sensible de la llengua "jués", "mansana" (barbarismes).
- INTERFERÈNCIA MORFOSINTÀCTICA: S'apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant "la costum, la senyal, deurien ser les set, va caure trencant-se una mà".
La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d'ús de la comunitat lingüística. S'han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.
Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:
1. La normativització (codificació de la llengua)
2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística. La política lingüística és l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües.
Bretó, gal·lés, occità, català, èuscar, sard.... són llengües minoritzades. No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada (Alemany a l'Alsàcia, el castellà a Puerto Rico).
Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per oposició a trilingüisme, quatrilingüisme...)
Aquesta definició tan àmplia ha provocat que aquest terme s'haja aplicat a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la sociolingüística. Aquest terme s'ha anat aplicant amb diverses accepcions. Han estat diverses les disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...) que han participat en l'intent de definició.
Però, és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic. S'ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en la realitat.
S'ha parlat de diferents classes de bilingüisme:
- BILINGÜISME INDIVIDUAL o capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. Ens referim, per tant, a la menor expressió de poliglotisme. S'engloben ací situacions extremadament variades d'acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents.
- BILINGÜISME SOCIAL: es tracta de situacions on el bilingüisme individual (el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S'usen dues llengües (una de pròpia i una altra pròpia d'un altre grup) que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions. També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d'extensió de la bilingüització, l'estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües. Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat.
- BILINGÜISME TERRITORIAL: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. Per exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandés (Flandes), i una altra de francòfona (Valònia). Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants. Aquest bilingüisme l'estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.
La diglòssia es quan coexisteixen més d'una llengua en un mateix espai geogràfic. Es pot relacionar aquest concepte amb el de bilingüisme, i al fer-ho, es donen quatre situacions diferents:
1. DIGLÒSSIA I BILINGÜISME: és el cas d'aquelles societats els
membres de la qual són capaços d'expressar-se en dues llengües que
exerceixen funcions distintes. Paraguai: el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B.
2. DIGLÒSSIA SENSE BILINGÜISME: és el cas d'aquelles societats on l'elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. Rússia: l'aristocràcia russa francófona d'abans de la Guerra Mundial i el poble russoparlant.
3. BILINGÜISME SENSE DIGLÒSSIA: és el cas dels que aprenen un segon
idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la
llengua pròpia (aprendre anglès).
4. NI BILINGÜISME NI DIGLÒSSIA: seria la situació de comunitats
monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants) o estats
monolingües (els islandesos, els portuguesos...)
La substitució lingüística: Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d'ús. Es tracta per tant d'una situació dinàmica i inestable. Sorgeix
quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra, pròpia d'un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada).La interferència lingüística són canvis en l'estructura d'una llengua motivats directament per la influència d'una segona llengua. En situacions de substitució lingüística la interferència l'exerceix la
llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada.
- INTERFERÈNCIA FÒNICA: La introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXeIIons] i la no distinció entre essa sorda i sonora.
- INTERFERÈNCIA LÈXICA I SEMÀNTICA: és la part més sensible de la llengua "jués", "mansana" (barbarismes).
- INTERFERÈNCIA MORFOSINTÀCTICA: S'apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant "la costum, la senyal, deurien ser les set, va caure trencant-se una mà".
La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d'ús de la comunitat lingüística. S'han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.
Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:
1. La normativització (codificació de la llengua)
2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística. La política lingüística és l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües.
Per últim, començarem el següent tema anomenat "Naixement i expansió del S.VIII al S. XIV" del qual solament parlarem un poc del naixement de la llengua al segle huit i com ha anat evolucionant fins ara. A finals de setmana vos parlaré més sobre aquest tema.
M'agradaría acabar amb aquesta frase "Una ciudad respira cuando hay en ella espacios de la palabra"de Michel de Certau, citat per Javier Fernández Reina en "La ciudad insular", Cádiz, 2001.
Espere que vos haja agradat i vos siga d'interés tota la informació donada abans. Ens veiem prompte.
Una salutació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada